Les mines del Malgual

Resultado de imagen de les mines de malgual          Resultado de imagen de les mines de malgual

Al capítol IX es parla de l’explotació de les mines del Malgual, situades entremig del tren. La boca del túnel «és una espècie d’arc triomfal de maons», «encaixonada en els contraforts que formava el vessant del puig». Per allí, a més, hi ha un pou d’aigua i hi transcorre «un reguerol d’aigua negrenca», cosa que fa pensar que aquella zona és carbonífera —més endavant es ratifica, motiu pel qual s’explota.

Tot comença quan tres senyors —un enginyer, un anglès i l’«amo dels quartos»— arriben de Barcelona per visitar la zona, acompanyats d’en Vives —«el vanitós de la Granja»—, el tartaner i el guarda. La idea de l’explotació, però, no l’acaben de veure.

Encara tingueren, aquests dos homes, temps de fer un gotet d’aiguardent dins la caseta, veure passar un tren de passatgers (que, com deia, el guardaagulles, tallava la cara), i garlar mitja hora més sobre les probabilitats d’aquella explotació de mines que ni l’un ni l’altre veien prou clara.

No obstant això, el projecte es duu a terme, malgrat els dubtes dels pratbellins, escarmentats pel “fiasco” del tren. S’obre una oficina al carrer Major de l’Espluga de Francolí —«Carboníferes de Malgual»— i es contracten una centena d’obrers de diversa procedència per tal de construir les habitacions i excavar la mina i trobar el carbó.

Si ho veiéssiu! Allò sembla una Babel de llengües i vestits: valencians, aragonesos, catalans de la vora de l’Ebre; l’un amb saragüells, l’altre amb calça curta i calçó; qui amb barretina, qui amb gran barret […]. Han fet tal daltabaix de terres, que aquell puig no sembla ja el mateix: aquí, un terraplè; allí, un desmunt; a dalt, una gran plaça; pertot arreu carrilets amb trucs que corren sols, carregats de terres o rocs, i ells mateixos es buiden i allarguen aquells caminals penjats sobre la timba.

L’entusisme que en Vives transmetia a l’auditori quan parlava de les mines no durà gaire, però. Quatre mesos després, l’administrador fugí a Barcelona i l’empresa hagué de tancar i acomiadar els treballadors. L’Eloi, que n’era un, en responsabilità l’Escanyapobres.

I l’anglès tornà tot consirós a les mines, i acomiadà tothom que, no content de menjar a despeses pròpies, volgués esperat fins a l’altre dissabte, en què hauria aclarit la veritat. Cartes i viatges, de res no li serviren, com no fos per a trencar-li les ales del cor, fins al punt de no deixar-lo tornar a les mines.

Apart és un element naturalista on es troba el cadàver de l’Oleguer. Ho podem relacionar com un clar símbol de realisme, ja que simbolitza la recreació de la vida del protagonista ja que mor sol, a la foscor i sense que cap persona que es preocupi per ell.

Anuncios

Personatge: La Cileta

  • És un personatge secundari i és la germana de la masovera Pona. És una noia molt bonica, de formes arrodonides i ben proporcionada amb una abundant cabellera daurada. La seva cara és riallera i expresiva, té una boca de magrana de pinyó blanca i un coll vincladís i molsut. És fresca, sana i riallera, endreçada i alegre. Apart és estimada i respectada per a tohom.

Narcís Oller i Moragas

 

Narcís Oller va néixer l’any 1846 a Valls, capital de l’Alt Camp. Orfe de pare, fou educat pel seu oncle, J. de Moragas i de Tavern, i tingué una estreta relació amb el seu cosí Josep Yxart.

Estudià dret a Barcelona, on s’establí definitivament el 1873, com a oficial de secretaria de la diputació provincial. Després, gairebé fins a la seva mort, fou procurador dels tribunals. Els seus primers escrits foren en castellà: El pintor Rubio, un novelón romàntic, inèdit, datat el 1876; Un viaje de placer, aparegué sota el pseudònim Plácido El Tío Camueso el 1868. Fins el 1877 col·laborà, anònimament o amb pseudònims, a diverses revistes castellanes de poca volada. Els factors decisius en la seva conversió al “catalanisme literari” foren la influència d’Yxart i de J. Riera i Bertran, que l’introduí als cercles literaris de la Renaixença, i la sensació produïda pels importantíssims Jocs Florals del 1877.

Entre el 1882 i el 1892, va produir les seves novel·les més característiques : L’Escanyapobres (1884), un estudi intens del tipus de l’avar i de l’impacte del capitalisme en la societat rural, Vilaniu (1885), que amplia i arrodoneix l’argument d’Isabel de Galceran amb una descripció satírica de la vida i la política provincianes, i, sobretot, La febre d’or (3 volums, 1890-92). La seva tècnica es fonamenta en l’observació; es distingeix, però, no solament en les descripcions, sinó també en la creació de personatges versemblants i en l’articulació d’un complex món de ficció. El seu llenguatge és planer i reprodueix el sabor, amb molts castellanismes i tot, del dialecte barceloní de la darreria del segle XIX.

Narcís Oller mor a Barcelona el 1930.

 

 

Qui sóc?

En la primera entrada del Blog planteja-re els objectius d’aquest:

Em dic Xavier i sóc un estudiant del grau d’Història a la URV. Dintre dels plans d’estudis hi ha l’assignatura Literatura i Societat,  i un dels exercicis proposats és el de fer una ruta literària.

Mitjançant aquest blog la meva intenció és mostrar i analitzar de primera mà una ruta literària, en el nostre cas, la de L’Escanyapobres (una novel·la de l’escriptor del s. XIX Narcís Oller), que és dura a terme el 6, 7 i 8 d’abril a l’Espluga de Francolí, en el festival de novel·la criminal en català “El vi fa Sang”. A part pretenc fer un anàlisis sobre els personatges secundaris que apareixen a la novel·la , les professions antigues que hi surten (investigaré quines es conserven i quines han desaparegut). Però també parlaré dels espais, del personatge principal,etc…