El Conte de Nadal i Comparació de l’avar de l’Scrooge amb l’Escanyapobres

La Cançó de Nadal o el Conte de Nadal (A Christmas Carol en anglès) és una novel·la escrita per Charles Dickens el 1843 que va tenir un gran èxit des del moment de la seva publicació, èxit que ha propiciat adaptacions a diversos mitjans i múltiples reedicions.

Imagen relacionada

El senyor Scrooge és un home avar i solitari, que no celebra el Nadal, i només pensa en els diners i la feina. Una vigília de Nadal, Scrooge rep la visita del fantasma del seu antic soci qui li explica que per haver estat avar en vida, tota la seva maldat s’ha convertit en una llarga i pesada cadena que haurà d’arrossegar per sempre i no se’n podrà desfer.

El fantasma de l’amic li anuncia que a ell li espera un destí encara pitjor, i l’avisa que tindrà una última oportunitat de canviar el seu futur quan rebi la visita dels tres esperits del Nadal. El senyor Scrooge no tem per la visita dels esperits de Nadal. Aquella mateixa nit apareixen els tres esperits nadalencs.

El del Passat, que li fa recordar a Scrooge la seva vida infantil plena de malenconia i enyorança abans de la seva addicció pel treball i el seu desmesurat afany de diners. El del Present fa veure a Scrooge l’actual situació de la família del seu empleat Bob, que malgrat la seva pobresa i la malaltia del seu fill Tim, celebren el Nadal en família. L’esperit del Futur li mostra la destinació dels avars i li fa veure la seva casa saquejada pels pobres, el record gris dels seus amics…

Scrooge s’horroritza de tal manera que suplica una nova oportunitat per canviar. Llavors, l’avar desperta del seu malson i, de tan malament que li han fet passar els tres esperits es Nadal, es converteix en un home generós i amable, que celebra el Nadal i ajuda els que l’envolten.

Aquestes visions fan reflexionar el vell avar, que acaba acceptant la crua veritat: l’obsessió pels diners torna les persones en éssers egoistes i intractables, en dèspotes incapaços d’entendre el dolor aliè.

Però gràcies a la visita dels esperits, el protagonista del Conte de Nadal evoluciona i aprèn que, tot i que els diners són importants i necessaris per viure, també poden convertir-se en un problema si les persones no saben donar-los un lloc equilibrat en les seves vides.

Per altra banda, en l’Escanyapobres és desenvolupa el tema universal de l’avarícia, com ja van fer grans mestres de la literatura universal (Plaute, Shakespeare, Molière, Goldoni…)

Narcís Oller ens descriu l’Oleguer d’aquesta manera: Era altot i ossut, però magre i cap petit. Com a bon moreu, tenia negres els cabells, sempre arranats, i eren també negres nines les dels seus ulls, fredes i escorcolladores mentre escoltava, guspirejants o dolces quan la seva paraula ho requeria. Gairebé barbamec, tenia, no obstant, gruixudes celles, unides sobre el seu nas llarguet i cantellut. Però el que més caracteritzava aquella figura era la boca, tirada endavant com la del furó, amb els seus llavis tan prims i cenyits a l’os, que no podia badar-los sense fer l’efecte que ensenyava les dents per mossegar.

L’Oleguer es caracteritza per un gran sentit de l’avarícia. Durant l’obra adquireix la masia de la Coma però el seu caràcter aspre provoca que li sorgeixin enemistats com l’Eloi, un pagès geperut. Es casa per interès amb la donya Tuies. Al final de l’obra, l’Oleguer és segrestat i mort, ja que Donya Tuies no li paga el rescat. La seva mort simbolitza el triomf d’un nou ordre industrial enfront de l’antic règim. Durant l’obra, es mostren les dos facetes d’un mateix home: la primera i més freqüent és la d’un monstre avariciós, obsessionat amb els diners i d’una avarícia incommensurable. L’altra faceta és la d’un home que només es mostra en la seva estada a la Coma en la que treballa com qualsevol altre treballador i d’un caràcter moderat. No obstant, la part obscura de l’home es mostra sempre, per desgràcia dels seus subordinats.

L’Oleguer i el senyor Scrooge tenen moltes semblances ja que als dos els hi agraden  molt els diners, no els agraden molt les persones i mentre puguin viure mínimament per no gastar diners i estalviar el màxim possible no els fa res viure passant penúries. Apart s’assemblen molt físicament.

 

 

Anuncios

La figura tràgica de l’avar en Shakespeare, Molière i Brecht

A continuació compararé la figura tràgica de l’avar en Shakespeare, Molière i Brecht: El comerciant de Venècia (1596-1598), L’avar (1668) i l’Òpera de quatre cambres (1928). Encara que l’obra de Brecht i Molière puguin considerar unes exploracions parcials de l’exposició de Shakespeare, les tres peces tracten el mateix tema (la decadència d’una classe social i l’adveniment d’una nova) i apareixen dues figures que en molts casos són comparables ( l’avar o classe decadent i la nova classe social ascendent). L’avar de Molière o Harpagon és un personatge que estima els diners més que la reputació, l’honor i la virtut i la vista d’un peticionari li produeix convulsions. És copejar en el seu lloc mortal; és travessar-li el cor, és arrencar-li les entranyes. Harpagon té símptomes de desequilibri mental i un fons de crueltat que arriben amb crisi amb el robatori dels seus diners. El fracàs del Shylock de Shakespeare es deu a la seva obstinació a fer servir els mecanismes del capitalisme per la venjança personal. Per al Peachum de Brecht el intransigent  odi al seu gendre serà el principi de la seva fi. Al  igual que a Shylock i a Harpagon la seva obsessió, la seva monomania, arriba a produir-los un desdoblament de personalitat, evidenciant-se quan Harpagon s’atura a si mateix i quan pretén fer-se torturar com a sospitós i penjar com a culpable. De la mateixa manera, si Shylock no s’hagués obcecat per aquesta obstinació malaltísa, Shylock hagués obtingut a canvi del seu paper els diners abundants que Bassanio estava disposat a donar-li. Paral·lelament, si Peachum no s’hagués obsessionat amb acabar amb Macheath, la reina no hagués donat un títol nobiliari al seu gendre.

La quarta edició del Festival Internacional de Novel·la Criminal en català de l’Espluga, ¿Què és El Vi fa Sang?

Resultado de imagen de el vi fa sang espluga de francoli 2018       Resultado de imagen de el vi fa sang espluga de francoli 2018

EL VI FA SANG constitueix un festival literari atípic. En primer lloc pel seu mateix nom. A diferència de la resta de festivals d’aquest gènere, s’ha substituït la denominació Novel·la Negra per Novel·la Criminal. Considerem que aquest segon concepte aplega millor les dues grans variants del gènere:

La novel·la policíaca o detectivesca, dita també novel·la enigma, que destaca per la importància del paper central que hi té el detectiu investigador, ja sigui oficial, privat o afeccionat. El seu objectiu és resoldre un cas criminal més o menys complicat.

La novel·la negra, entesa com a narració que va més enllà de l’esquema del crim i la seva investigació i sovint se centra en altres motius literaris associats, com ara el submón del delicte, les característiques personals del detectiu o del criminal, una visió crítica de la societat, etc.

L’altra originalitat del Festival EL VI FA SANG resulta del fet de maridar literatura de gènere amb bon vi. De fet, la combinació de llibres amb vi no és cap novetat. Les biblioteques públiques de Catalunya, incloses les de la Conca de Barberà, ja fa temps que ho fan amb el programa Biblioteques amb DO. Així doncs, aquest festival també combina la promoció de la novel·la criminal amb la promoció dels vins de la Denominació d’Origen Conca de Barberà.

Fins ara, entre els festivals i trobades d’aquesta mena en el nostre àmbit lingüístic, només n’hi havia dos de dedicats al la novel·la criminal catalana. Es tracta d’Andorra Negra i Tiana Negra, que han celebrar les seves primera i tercera edició, respectivament.

EL VI FA SANG ve a omplir un altre buit ja que, a més d’obres d’autors catalans i en català, inclou també traduccions al català d’autors en altres llengües. És per aquest motiu que l’anomenem INTERNACIONAL.

Font: http://www.concadebarbera.info/agenda/iv-festival-de-novella-criminal-lespluga-de-francoli

Oficis que surten a L’escanyapobres

A L’Escanyapobres hi apareixen tot tipus d’oficis, en aquesta entrada els exposare i dire quins es conserven i quins han desaparegut.
  • Nous burgesos: son les persones que aparèixen al poble per fer-hi negoci, son els que impulsen la creació de les mines i la fàbrica de filats. Actualment serien els empresaris.
  • Guardaagulles: persona que s’encarrega de fer anar les agulles que canvien de via els trens. Actualment aquesta tasca esta informatitzada.
  • Notaris: durant el segle XIX els notaris exercien com a banquers, és a dir, feien prestacions i cobraven deutes. Actualment la feina dels notaris és diferent.
  • Jornalers: un jornaler és una persona que treballa i cobra per un dia de feina. Actualment és una professio que es continua practicant.
  • Traginers: un traginer és una persona que treballa transportant mercaderies utilitzant animals de càrrega com muls o cavalls. És una professió que ja no es conserva.
  • Masovers: un masover és una persona a qui el propietari d’una finca li encarrega l’explotació agrícola d’aquesta a canvi d’un percentatge. El contracte de masoveria porta annex el dret d’habitatge a favor del masover, és a dir, el propietari li ha de proporcionar un immoble on viure. És un ofici que actualment existeix però en un percentatge molt reduït.
  • Escrivà: era un funcionari públic que redactava documents i donava fe que els que passaven per davant seu eren autèntics. Son els actuals notaris.
  • Criada/minyona: Una minyona era una criada que s’encarregava de fer les feines de la casa en la que servia, normalment no cobrava un salari, si no que treballava a canvi de la manutenció. Actualment hi ha minyones però molt poques viuen amb els “senyors”, a més a més la seva feina és remunerada.
  • Mitger: equivaldria a un masover, en aquest cas la divisió dels beneficis seria a parts iguals.

Les mines del Malgual

Resultado de imagen de les mines de malgual          Resultado de imagen de les mines de malgual

Al capítol IX es parla de l’explotació de les mines del Malgual, situades entremig del tren. La boca del túnel «és una espècie d’arc triomfal de maons», «encaixonada en els contraforts que formava el vessant del puig». Per allí, a més, hi ha un pou d’aigua i hi transcorre «un reguerol d’aigua negrenca», cosa que fa pensar que aquella zona és carbonífera —més endavant es ratifica, motiu pel qual s’explota.

Tot comença quan tres senyors —un enginyer, un anglès i l’«amo dels quartos»— arriben de Barcelona per visitar la zona, acompanyats d’en Vives —«el vanitós de la Granja»—, el tartaner i el guarda. La idea de l’explotació, però, no l’acaben de veure.

Encara tingueren, aquests dos homes, temps de fer un gotet d’aiguardent dins la caseta, veure passar un tren de passatgers (que, com deia, el guardaagulles, tallava la cara), i garlar mitja hora més sobre les probabilitats d’aquella explotació de mines que ni l’un ni l’altre veien prou clara.

No obstant això, el projecte es duu a terme, malgrat els dubtes dels pratbellins, escarmentats pel “fiasco” del tren. S’obre una oficina al carrer Major de l’Espluga de Francolí —«Carboníferes de Malgual»— i es contracten una centena d’obrers de diversa procedència per tal de construir les habitacions i excavar la mina i trobar el carbó.

Si ho veiéssiu! Allò sembla una Babel de llengües i vestits: valencians, aragonesos, catalans de la vora de l’Ebre; l’un amb saragüells, l’altre amb calça curta i calçó; qui amb barretina, qui amb gran barret […]. Han fet tal daltabaix de terres, que aquell puig no sembla ja el mateix: aquí, un terraplè; allí, un desmunt; a dalt, una gran plaça; pertot arreu carrilets amb trucs que corren sols, carregats de terres o rocs, i ells mateixos es buiden i allarguen aquells caminals penjats sobre la timba.

L’entusisme que en Vives transmetia a l’auditori quan parlava de les mines no durà gaire, però. Quatre mesos després, l’administrador fugí a Barcelona i l’empresa hagué de tancar i acomiadar els treballadors. L’Eloi, que n’era un, en responsabilità l’Escanyapobres.

I l’anglès tornà tot consirós a les mines, i acomiadà tothom que, no content de menjar a despeses pròpies, volgués esperat fins a l’altre dissabte, en què hauria aclarit la veritat. Cartes i viatges, de res no li serviren, com no fos per a trencar-li les ales del cor, fins al punt de no deixar-lo tornar a les mines.

Apart és un element naturalista on es troba el cadàver de l’Oleguer. Ho podem relacionar com un clar símbol de realisme, ja que simbolitza la recreació de la vida del protagonista ja que mor sol, a la foscor i sense que cap persona que es preocupi per ell.