Narcís Oller i Moragas

 

Narcís Oller va néixer l’any 1846 a Valls, capital de l’Alt Camp. Orfe de pare, fou educat pel seu oncle, J. de Moragas i de Tavern, i tingué una estreta relació amb el seu cosí Josep Yxart.

Estudià dret a Barcelona, on s’establí definitivament el 1873, com a oficial de secretaria de la diputació provincial. Després, gairebé fins a la seva mort, fou procurador dels tribunals. Els seus primers escrits foren en castellà: El pintor Rubio, un novelón romàntic, inèdit, datat el 1876; Un viaje de placer, aparegué sota el pseudònim Plácido El Tío Camueso el 1868. Fins el 1877 col·laborà, anònimament o amb pseudònims, a diverses revistes castellanes de poca volada. Els factors decisius en la seva conversió al “catalanisme literari” foren la influència d’Yxart i de J. Riera i Bertran, que l’introduí als cercles literaris de la Renaixença, i la sensació produïda pels importantíssims Jocs Florals del 1877.

Entre el 1882 i el 1892, va produir les seves novel·les més característiques : L’Escanyapobres (1884), un estudi intens del tipus de l’avar i de l’impacte del capitalisme en la societat rural, Vilaniu (1885), que amplia i arrodoneix l’argument d’Isabel de Galceran amb una descripció satírica de la vida i la política provincianes, i, sobretot, La febre d’or (3 volums, 1890-92). La seva tècnica es fonamenta en l’observació; es distingeix, però, no solament en les descripcions, sinó també en la creació de personatges versemblants i en l’articulació d’un complex món de ficció. El seu llenguatge és planer i reprodueix el sabor, amb molts castellanismes i tot, del dialecte barceloní de la darreria del segle XIX.

Narcís Oller mor a Barcelona el 1930.