Les mines del Malgual

Resultado de imagen de les mines de malgual          Resultado de imagen de les mines de malgual

Al capítol IX es parla de l’explotació de les mines del Malgual, situades entremig del tren. La boca del túnel «és una espècie d’arc triomfal de maons», «encaixonada en els contraforts que formava el vessant del puig». Per allí, a més, hi ha un pou d’aigua i hi transcorre «un reguerol d’aigua negrenca», cosa que fa pensar que aquella zona és carbonífera —més endavant es ratifica, motiu pel qual s’explota.

Tot comença quan tres senyors —un enginyer, un anglès i l’«amo dels quartos»— arriben de Barcelona per visitar la zona, acompanyats d’en Vives —«el vanitós de la Granja»—, el tartaner i el guarda. La idea de l’explotació, però, no l’acaben de veure.

Encara tingueren, aquests dos homes, temps de fer un gotet d’aiguardent dins la caseta, veure passar un tren de passatgers (que, com deia, el guardaagulles, tallava la cara), i garlar mitja hora més sobre les probabilitats d’aquella explotació de mines que ni l’un ni l’altre veien prou clara.

No obstant això, el projecte es duu a terme, malgrat els dubtes dels pratbellins, escarmentats pel “fiasco” del tren. S’obre una oficina al carrer Major de l’Espluga de Francolí —«Carboníferes de Malgual»— i es contracten una centena d’obrers de diversa procedència per tal de construir les habitacions i excavar la mina i trobar el carbó.

Si ho veiéssiu! Allò sembla una Babel de llengües i vestits: valencians, aragonesos, catalans de la vora de l’Ebre; l’un amb saragüells, l’altre amb calça curta i calçó; qui amb barretina, qui amb gran barret […]. Han fet tal daltabaix de terres, que aquell puig no sembla ja el mateix: aquí, un terraplè; allí, un desmunt; a dalt, una gran plaça; pertot arreu carrilets amb trucs que corren sols, carregats de terres o rocs, i ells mateixos es buiden i allarguen aquells caminals penjats sobre la timba.

L’entusisme que en Vives transmetia a l’auditori quan parlava de les mines no durà gaire, però. Quatre mesos després, l’administrador fugí a Barcelona i l’empresa hagué de tancar i acomiadar els treballadors. L’Eloi, que n’era un, en responsabilità l’Escanyapobres.

I l’anglès tornà tot consirós a les mines, i acomiadà tothom que, no content de menjar a despeses pròpies, volgués esperat fins a l’altre dissabte, en què hauria aclarit la veritat. Cartes i viatges, de res no li serviren, com no fos per a trencar-li les ales del cor, fins al punt de no deixar-lo tornar a les mines.

Apart és un element naturalista on es troba el cadàver de l’Oleguer. Ho podem relacionar com un clar símbol de realisme, ja que simbolitza la recreació de la vida del protagonista ja que mor sol, a la foscor i sense que cap persona que es preocupi per ell.